Educació Infantil i Primària: 5è i 6è: SANT JORDI 2020

TROBADA AMB ELS ESCRIPTORS

ENTREVISTA ALS AUTORS: RUBÈN MONTAÑÀ I TONI SANS

Adara: Com se us va acudir de fer un llibre tots dos junts?

Doncs la veritat és que ens hi va portar la vida. Ens vam conèixer estudiant a l’Institut del teatre, i allà vam crear una companyia amb els nostres companys de classe. A la companyia érem tres nois i tres noies, i com que no trobàvem cap obra de teatre que ens anés bé, vam decidir escriure-la nosaltres mateixos. Vam proposar de fer-la junts, en part, perquè ens semblava que un de sol potser no en sabria, i també perquè trobàvem que entre dos havia de ser més divertit. A mida que escrivíem teatre vam veure que ens ho passàvem molt bé treballant en equip, i quan ja havíem fet unes quatre o cinc obres ens va venir la idea de les aventures d’en Benjamí. El tema ens va fer decidir a fer un pas més: provar d’escriure aquella història en forma de novel·la.

Álvaro S.: En què us vau inspirar per a dissenyar els personatges del llibre?

Tot allò que surt en un llibre té algun reflex de la vida real, de fets que has viscut o que saps que han passat a altres persones. A vegades, fins i tot hi ha coses que les escrius sense ser-ne conscient del tot; quan les rellegeixes, te n’adones que has descrit la casa del protagonista d’una manera que recorda molt a la teva, o que un diàleg s’assembla molt a una conversa que vas tenir fa temps i que potser havies oblidat. Amb els personatges passa el mateix: tots tenen algun tret de persones que hem conegut, de vegades físic i de vegades de manera de ser.

Pel que fa al disseny dels dibuixos dels personatges, vam fer diferents proves, tot i que normalment teníem una idea molt clara de com ens els imaginàvem mentre escrivíem. En alguns casos, hi ha un model real i tot. Us heu mirat bé l’Agent Zero a la Dreta? Segur que us recorda una mica a en Toni! (això té un motiu: si mai fem una versió teatral d’en Benjamí, segur que ell farà aquest paper...!)

Joan: La idea del subterrestre va ser improvitzada o ja teníeu un model al cap?

Tan bon punt vam decidir que el llibre aniria sobre cartes i bústies, vam pensar en quin joc podia donar una bústia que no funcionés correctament. Quin secret podia amagar? Mirant-nos una bústia ens va venir al cap que semblava un periscopi, i aviat vam arribar a la idea d’un submarí / subterrestre que es passeja per sota l’asfalt de la ciutat. Això ens donava moltes possibilitats, com ara pensar com seria el seu funcionament, la seva aparença exterior i interior i, és clar, quin misteriós personatge seria el seu pilot. Ara bé, una cosa que al començament no sabíem era si el pilot seria dels bons o dels dolents.

Bruno: Quan temps vau necessitar per tenir la versió definitiva del llibre?

Quan escrivim comencem per fer volar coloms. En aquests primers mesos donem voltes a una idea senzilla i la fem créixer, però és molt possible que moltes de les coses que imaginem no arribin mai a formar part del llibre. Després, quan la idea té una mica més de forma, passem uns mesos escrivint molt, bastantes hores al dia. Mentre escrivim i rellegim acabem per saber-nos el text de memòria, i costa una mica imaginar-se si s’entendrà del tot o quines parts funcionaran més per a un lector com vosaltres, que, en principi, l’ha de llegir un sol cop. Per això, quan ja tenim la història gairebé explicada del tot, ens va bé deixar-la reposar unes setmanes o uns mesos. Quan la tornem a llegir podem valorar el text com si fossim un lector més. Llavors ens passem unes quantes setmanes més millorant les parts que no ens han acabat de fer el pes, retallant (un llibre sempre es retalla molt, perquè al començament costa decidir què serà important de debò i què no, i d’entrada ho escrius tot comptant que al final ho hauràs de podar) i llegint, llegint i rellegint...

En conjunt, amb tot això, ha passat més o menys un any. I, si tens sort i el llibre es publica, l’editorial triga un any més a publicar-lo, perquè cal corregir el text, fer les il·lustracions, maquetar-lo, dur-lo a imprempta...

Hugo: En un altre llibre es resoldrà el misteri del pare d'en Benjamí?

Esperem que sí! Nosaltres estem tan intrigats com vosaltres, ens podeu creure. Estem segurs que en Benjamí viurà moltes més aventures i, decidit i valent com és, segur que no pararà fins treure’n l’entrellat. El que no sabem, per això, és com serà exactament aquest final. S’admeten suggeriments! ( si en teniu o voleu fer-nos arribar qualsevol altre missatge secret, podeu visitar el lloc web d’en Benjamí:

www.enbenjami.com )

Marc S: Rubèn, com vas imaginar-te les il·lustracions del llibre?

Bona part del que veieu quan us mireu una il·lustració ve donat per l’estil del dibuixant. A mi m’agraden molt els còmics i les sèries de dibuixos; vaig pensar que un estil com aquest podria anar molt bé per a les històries d’en Benjamí i companyia. Així doncs, quan vaig preparar les proves dels personatges vaig optar per la línea negra i les ombres de color gris fetes a ordinador. Aquest tipus de dibuixos et permet que els personatges posin cares ben divertides i que els enquadraments i els gestos siguin dinàmics, a banda de poder recolzar-se en els recursos de còmic de tota la vida (gotes de suor, línies que indiquen moviment, deformacions exagerades de les expressions de la cara...). Ara bé, tot i utilitzar aquest estil, jo mai no havia dibuixat un còmic clàssic (amb vinyetes i bafarades per al text); les pàgines de còmic que hi ha al llibre van ser tot un repte per a mi!

Irina: Com se us va acudir l'argument del llibre?

Les aventures d’en Benjamí van començar gràcies a una casualitat. Estàvem de vacances i, tot passejant, vam topar amb un semàfor que trigava moltíssim (però moltíssim) a posar-se verd. Va trigar tant que vam tenir temps a comentar-ho i fins i tot a proposar que aquell podria ser un bon començament per a una història. Què passaria si un personatge es trobés amb aquell mateix problema i decidís investigar per què el semàfor no es posava verd? I, posats a imaginar... què podia amagar-se sota aquell semàfor? Un secret? Un mon ocult? Mica en mica vam anar pensant possibilitats, i abans que el viatge acabés ja teníem un munt d’idees que van donar peu al primer dels dos llibres: En Benjamí i el semàfor que mai no es posava verd. Després vam tenir clar que cada llibre faria referència a una peça del mobiliari urbà que no funcionés com s’esperava que fes, i així vam arribar al llibre que heu llegit: En Benjamí i la bústia que escopia les cartes. Un altre dels temes que volem tocar a cada llibre és la denúncia d’aspectes de la societat que ens sembla que podrien millorar. El primer llibre parla del consumisme, i aquest segon dels perills de les noves tecnologies i de com aquestes ens poden fer oblidar la nostra vida real.

MOLTES GRÀCIES, US DESITGEM GRANS ÈXITS!